Saba-Saba-Saba Sabater / Xavier Sabater “Retrospectiva d’un Polipoeta”

Dissabte dia 1 d’abril a les 19h
Xavier Sabater  “Retrospectiva d’un Polipoeta”

Ateneu Llibertari de Gràcia carrer Alzina 5 Barcelona

– Exposició Gràfica de Xavier Sabater -Agitador Cultural-

– Xavier Sabater – videocreacions, àudios / musicats i altres    vídeos-

– Poetes i amics reciten l’obra de Xavier Sabater
Xavier Sabater Francés (1953-2014), poeta, editor y agitador cultural.

Poeta desde su más tierna juventud de principios de los setenta, cuando la poesía teñía aquella bandera libertaria que se enseñoreaba cada noche de Las Ramblas desde las cloacas del underground aborigen. Luego exploró más allá de lo que hasta entonces se conocía por aquí y descubrió la polipoesía a la que se sumó con entusiasmo junto al cosmonauta Enzo, más versado entonces en esos viajes. Había sobrevivido a aquella generación de poetas “malditos”.Pero sin embargo la especia “maldita” es un sabor que nunca abandona al poeta que la ha probado.

Editor y colaborador de un sinfín de proyectos contraculturales, cuando lo “contracultural” no tenía la competencia envenenada del Estado y éste no había llegado a pervertir irremediablemente la radicalidad de las mentes poéticas. Revistas y libros para resistir lo que se avecinaba. Pero también supo emerger desde lo posible, buscando las grietas donde las flores de la nueva lírica creciesen en el asfalto y sus semillas intentasen rebrotar en el mundo virtual.

Agitador cultural, activista y programador de innumerables performances y eventos. Poeta experimentado nunca rehuía un combate, sabía que había que resistir, llegar a la campana y ganar aunque fuera por puntos en un mundo salvaje que hipotecaba el corazón humano al índice del Dow Jones.

Desde Gràcia, un territorio que Xavier Sabater ocupó en nombre de la poesía, ya desde sus plazas o escenarios, ya desde el local de LaPapa del carrer santa magdalena 3, o bien desde su estudio gráfico del carrer Verdi, reivindicamos su obra en esta retrospectiva y nos emplazamos poetas y amigos el día 1 de abril, para decirle que nos espere en cualquier taberna galáctica, que el tiempo pasa volando y nos ira viendo llegar.

DOCUMENTACIÓN

Entrevista a Xavier Sabater, polipoeta

saba

(Por Alba Casaramona. Publicado en www.lacinta.org)

Se acerca el XIX Festival de Polipoesia de Barcelona, una de las muestras más importantes de poesía experimental a nivel europeo. Será el próximo 1 de octubre de 19 a 22h en el Centre Cívic Torre Llobeta. Para ir abriendo boca y para quiénes sientan cierta curiosidad entorno la polipoesía, hemos entrevistado a Xavier Sabater, organizador del festival y uno de los grandes divulgadores de la disciplina en nuestro país.  

1. Com vas entrar per primera vegada en contacte amb la polipoesia?

L’any 1987 va arribar a les meves mans un llibre-cassette que contenia una antologia de Polipoesia italiana feta per Enzo Minarelli. De cop i volta vaig descobrir una sèrie de poetes italians, que temps després he anat coneixent personalment, i que treballaven seriosament en una disciplina que m’interessava molt. Em vaig posar immediatament en contacte amb l’editor del llibre el qual em va passar l’adreça d’Enzo Minarelli i vam fer una amistat epistolar tot intercanviant materials.

Aquell mateix any ja vaig representar el meu primer recital de polipoesia pura al Café Manuela de Madrid. Simplement vaig decidir llançar-me i investigar. Anava pel Rastro de Madrid i les botigues de discos i comprava cd’s, singles de poesia sonora, fins i tot recopil·latoris a l’estil ‘Paco Rabal recita García Lorca’. De fet, em vaig fer amic de l’amo d’una tenda de discos de segona mà que em guardava tots els materials de poesia i música experimental perquè ningú més no els volia.

Vaig comprar un exemplar de la revista Où de poesia sonora francesa que va arribar a publicar 50 números. Vaig descobrir que els poetes francesos feien poesia fonètica i gutural però la modificaven tecnològicament. Tots aquests referents van ser una gran inspiració en els meus inicis.

2. Què et va fascinar de la polipoesia?

Personalment, més que l’èxit de públic em va interessar molt el fet que la polipoesia era una aventura que tenia infinites possibilitats, que no s’acabava mai, que permetia fer noves propostes constantment. Em vaig decantar sobretot per la cyberpoesia i per la vídeopoesia perquè la mescla entre multimedia, audiovisual i poesia permetia eixamplar encara més les alternatives creatives.

3. De vegades costa definir els límits entre el que és polipoesia i el que no ho és. Així doncs, una pregunta molt bàsica però revel·ladora: què és per a tu la polipoesia?

Polipoesia és, en el fons, una etiqueta per dir que s’està duent a terme una altra manera de fer poesia. És difícil traçar els límits perquè en un show de polipoesia no saps ben bé què et trobaràs, no hi ha un estàndar concret. D’alguna manera, els poetes més clàssics que feien un recital pla i convencional, asseguts en una cadira, comencen a prestar-li més atenció a l’entonació, als ritmes, als silencis, etcètera. Potser el límit està en què per molts recursos orals i tecnològics que afegim, si el poema de base no és bo, allò no s’aguanta. No pots estar vint minuts fent un recital de poesia dolent per molts efectes sonors que li afegeixis.

4. Com a fundador del primer grup de polipoesia a la península, ‘Poliphonética Dinámica’, ets considerat un pioner en la disciplina. En què consistia aquest projecte?

‘Poliphonética Dinámica’ érem un duet de polipoesia format per Xavier Theros, actualment membre d’Accidents Polipoètics, i jo. Amb en Xavier no ens vam entendre i només vam fer un parell d’actuacions plegats, tot i que sense la seva participació vam fer més actuacions. Ben aviat es va incorporar Manel Cañete, teclista, que participava amb samplers i sintetitzadors amb els que samplejavem la veu. Jo em vaig comprar un aparell de diapositives per projectar mentre recitavem.

Fèiem un espectacle que es deia ‘Simplis Poetus Ignorantius Somus’ que estava pensat per ser representat en escena i on mesclavem tots aquests elements tecnològics amb poemes fonètics i d’altres literaris. Vam tenir la sort que va entrar a formar part del projecte un guitarrista, Miguel Burgués, molt interessat amb la música experimental, amb el que buscàvem bases sonores lluny dels ritmes i sons de la música tradicional, sons estranys que produíssin sensacions estranyes durant el recitat.

Era un producte molt radical que ningú no havia fet ni escoltat: d’aquí l’èxit del projecte. Vam trobar un Mànager que ens va començar a buscar actuacions i l’any 89-90 ja teníem un caché de 60.000 pessetes per show. Vam actuar a molts espais com ara la Sala Celeste, al Primer Festival de la Tardor, al Círculo de Bellas Artes i fins i tot vam fer de teloners dels Decibelios i de Los Manolos.

5. Quina importància va tenir aquesta formació en la teva carrera i en el panorama de poesia experimental del moment?

Tota una sèrie de joves poetes van veure que hi havia una altra manera de fer poesia i a partir d’aquí es van inspirar. En aquella època no hi havia res semblant, com a molt alguns ateneus literaris que feien tertúlies poètiques molt convencionals. Paral·lelament, hi havia gent com Jordi Pope o Albert Subirachs que feien poesia fonètica però desgraciadament un es va quedar tetraplègic i l’altre va morir molt jove, cap a l’any 1991. Aleshores vaig restar com a referent per a aquesta nova generació de poetes.

6. Com definiries la teva trajectòria creativa?

En un primer moment m’interessava la investigació sonora i treballava mirant de crear efectes de so propis, diferents als que ja existien. Utilitzava processadors d’efectes dels guitarristes i els aplicava a la veu o gravava la meva veu en quatre pistes i hi afegia ecos, distorsions, etc. En aquella època trencàvem molt. També vaig interessar-me en la poesia visual tot utilitzant el letraset o l’electrografia, l’art de la fotocopiadora, del qual també en sóc un dels pioners a Espanya. Durant els anys 60 i 70, el poema d’avantguarda es limitava a dos plans: alt per ample. Això tenia sentit aleshores, però no avui en dia.

Ara la tecnologia ens permet que el poema prengui moviment i cal aprofitar-ho. Amb el pas del temps he anat comprovant que cal recolzar-se en la tecnologia de forma coherent al present. Per fer polipoesia no has de dominar simplement la gramàtica, la ortografia i tenir una base cultural ferma. Has de saber manegar una sèrie de programes que evolucionen ràpidament i que ja no són només a l’abast dels tècnics més especialitzats. Si treballes amb poesia sonora pots afegir-hi un component visual en moviment. És per això que en els darrers anys em dedico bàsicament a la vídeopoesia. En el meu darrer treball, ‘Para acabar con el juicio de Dios’, al qual li he dedicat més d’un any, hi ha col·laborat un equip de músics, actors i actrius.

Paradoxalment, a diferència dels meus inicis, avui recito a capella sense utilitzar cap mena de truc. Allà on vaig demano dos micròfons i ja en tinc prou perquè els efectes de reverberació i eco amb els que treballo normalment ja estan inclosos en les taules de so actuals. És un procés molt més senzill, en 15 minuts està preparat. I és que quan fas un show poètic molt complicat tecnològicament et trobes que hi ha escassos llocs que comptin amb recursos. Els tècnics estàn acostumats als músics i no saben equalitzar un poeta. Si busques que la veu soni de forma estrident, normalment els tècnics no ho entenen, ho defugen. A l’última performance de ‘Poliphonética Dinámica’ al Círculo de Bellas Artes ens va passar això. De tot se n’aprén.

7. Segons la teva opinió, què aporta de nou la polipoesia enfront la poesia tradicional?

Henri Chopin deia que existeixen uns 80 sons que pot produïr l’ésser humà, però el nostre alfabet es redueix a 27 sons. Per què ens hem de limitar si el nostre aparell fònic pot produir molts més sons? Cal fer poesia sonora, no simplement literària. Els pintors s’inventen la pintura abstracta, el cubisme, etc. S’alliberen de la perspectiva i de les normes acadèmiques. Per què no fer el mateix amb la poesia?

8. En el teu cas, podem afirmar que has viscut l’evolució de la polipoesia a Catalunya des dels seus inicis. En quin moment ens trobem? Cap a quina direcció anem?

Tristament, ara la cosa està una mica apagada. Jo ja estic una mica cansat, tinc 58 anys i ja no estic disposat a moure’m tant com abans. Crec que ara li toca fer el pas a la gent més jove, però falta gent jove que treballi de veritat. Normalment el que volen és fer carrera i els interessa buscar-se shows per a ells mateixos, res més. En el seu moment, jo vaig fer una editorial, ‘La Cloaca’, vaig treure l’antologia ‘Algunos poetas en Barcelona’ i fins i tot vaig ser el primer editor en publicar a un encara jove i desconegut Roberto Bolaño. Actualment a Espanya ja no s’edita teoria de poesia sonora i no tenim crítics especialitzats en la disciplina.

Indiscutiblement hi ha qualitat en les propostes, però no hi ha poetes que treballin de forma radical i amb constància. A la PAPA imparteixo un taller de tècniques orals i sempre ho explico: cal treballar amb profunditat els recursos fonètics, cal assajar, cal tenir en compte si fas un poema per ser llegit o per ser recitat… Els polipoetes d’avui dia feu poesia sonora i no teniu cultura sonora. Jo tinc gran quantitat de llibres sobre aquest món i us els puc deixar.

Tot plegat s’uneix al context de crisi. Abans per al Festival de Polipoesia de Barcelona rebíem subvencions, però ara s’han acabat. Fins ara podíem pagar a tots els artistes, aquest any ningú no cobra. Abans podia portar gent de l’estranger, ara no. És un moment difícil, certament, però el més important és que segueixin existint festivals com aquests, que revifin la polipoesia i que actúin com a plataformes per als nous poetes.

Alba Casaramona

Entrevista a Xavier Sabater, polipoeta